Després del 10 de juliol la societat catalana ha iniciat un nou camí que es pot fer amb normalitat i seny i aquest és un altre fet que ens diferencia d’Espanya i del que ja hem donat prous mostres tan als propis espanyols com a la resta del mon.

DESPRÉS DEL 10 DE JULIOL, ARA QUÈ?
A la societat catalana hi ha tres posicions que hem d’exigir que es manifestin clarament i sense embuts.
Per una part hi ha la posició espanyolista. L’Estatut del 2005 ja no va ser recolzat , al Parlament de Catalunya, pel PP. Ara, la sentència del TC , és lloada pel mateix PP i Ciutadans i ens demanen el seu acatament. Aquesta opció espanyolista queda prou clara i, aquests ciutadans ja no es van manifestar el 10 de juliol.
Per altra banda hi ha els federalistes o autonomistes. Recordem que el PSC-PSOE ,ICV,UDC i CDC i gran part dels seus afiliats son federalistes i partidaris de l’Estatut.
Si als federalistes catalans (perquè a España no n’hi ha) els quedava encara la il•lusió de vertebrar un Estat Federal amb la definició d’unes autonomies amb un veritable poder propi, amb la sentència del TC els han donat una terrible bufetada a la galta.
Aquest sector era a la manifestació. Per dignitat i en protesta per la sentència. Perquè son els que varen defensar a mort l’Estatut .
Però a la manifestació també hi eren tots els qui defensen la postura independentista, que cada cop son molts més. No totes les opcions defensen les mateixes coses. Però va ser una manifestació de mínims. Com a mínim varem sortir tots junts a defensar la dignitat de Catalunya.
Què faran ara els federalistes?, acceptar aquest Estatut i la segona retallada, aquesta mortal? Impossible!!!, tornar al vell Estatut? Impossible!!!, fer un referèndum per no acceptar la retallada del TC? Impensable!!! Treballar per un nou Estatut? Si ja hem aprovat aquest no té cap sentit fer-ne un altre. Dons la sentència del TC ha posat als federalistes en un bon atzucac.
Si Espanya vol continuar comptant amb Catalunya, ha de reformar la Constitució, i establir un nou marc, molt més ampli, de relacions de Catalunya ( i per tant totes les regions espanyoles) dins d’Espanya. És la única opció coherent que tenen els federalistes, sinó, España, haurà perdut la ocasió immillorable per fer un Estat Federal amb Catalunya dins d’ella.
La opció de vertebrar una Espanya federal es persegueix des de fa massa temps. A internet circulen fotografies de manifestacions del 1932 amb pancartes demanant que es respecti l’Estatut aprovat pel poble. Fa vuitanta anys que perseguim un estatut d’autonomia digne i no ho hem aconseguit. Quan de temps tindrem que continuar així? Sincerament aconseguir un bon estatut és una opció esgotada.
Els federalistes difícilment podran aconseguir més i si rebaixen l’Estatut d’ara, el poble no ho pot permetre.
Finalment la tercera opció. Pels independentistes lluitar per aquest Estatut no és el seu objectiu, no es tracta d’aconseguir un altre Estatut encara que sigui millor, sinó aconseguir la independència. Per aquesta opció mentre estem dins el joc,mentre ens moguem dins l’Estat de les autonomies el mínim que recolzaran és aquest Estatut aprovat pel poble. Com a mínim això però, res menys d’això.
Per aquesta raó varem coincidir tots a la manifestació del dia 10. Va ser l’únic punt de trobada comú. A partir d’aquí hi ha interessos molt diferents.
Per la opció independentista, les consultes fetes fins ara, la sentència del TC i la manifestació del dia 10 és un magnífic punt de partida, però la feina tot just comença ara.
Els ciutadans del carrer els demanem maduresa, professionalitat, solidaritat, i no enfrontaments.
En primer lloc deixar protagonismes personals i de partit i fer esforços per trobar una única i forta opció independentista. Incorporant a aquesta opció tan els grans partits, ERC i CDC, com tots els petits grups significadament independentistes com Reagrupament i tota la gent que ha treballat a les plataformes pel dret a decidir i els que han convocat les consultes i a tota la gent significada, prou assenyada, que fins ara ha treballat fora de l’àmbit polític, dins de moltes entitats de la rica societat civil catalana.
En segon lloc han de definir una Constitució Catalana. Hem de saber quin ha de ser el marc en que ens mourem.
Després definir el tipus de relacions que Catalunya independent establirà tan amb España com amb Europa. Aquest serà un procés com el d’una separació matrimonial. Qui es queda què i com s’ha de fer i en cas de desacord qui ha de fer d’àrbitre de la situació. Igual passa amb Europa.
Definir un Programa concret d’actuació de la Catalunya Independent, amb tot un seguit de mesures concretes ineludibles, com mesures per afrontar la crisi, des de Catalunya, reforç del teixit productiu català, xarxa d’infraestructures, etc, etc, etc...
Finalment anar a les eleccions al Parlament amb la proclama de organitzar un referèndum vinculant, per la independència de Catalunya i organitzar una clara campanya pel si, per acabar de convèncer a tots els federalistes de bona fe que encara no veuen que, el seu, ja no és el camí. Guanyar les eleccions i fer el referèndum, aleshores sabrem quants catalans volen, efectivament, la independència. Si guanya majoritàriament el si, proclamar la independència.
Tot això no es podrà aconseguir, possiblement, en les properes eleccions però els partits han d’expressar-se sense embuts i treballar per aconseguir convèncer els indecisos. Les properes eleccions donaran aquest tret de sortida amb un procés de definició de les posicions de cadascú fins que, a les eleccions del 2014, tot s’ha de definir.
Son les tres opcions sobre el futur de Catalunya i poden ser defensades des del diàleg, el debat i, finalment, l’expressió popular a les urnes. Aquest camí, pel que anem els catalans, es pot fer amb normalitat i seny i aquest és un altre fet que ens diferencia d’Espanya i del que ja hem donat prous mostres tan als propis espanyols com a la resta del mon.
Joan Guarch i Calvet.
Regidor. Membre de Decidim.Cat
L’Ametlla del Vallès 22 de juliol de 2010.